BENVINGUTS A LA PÀGINA OFICIAL DEL VIATGE AL PAÍS DELS LIDIOPOTS
Aquí podreu seguir les novetats més flamefiles, embarcar-vos cap a Lidiotopolàndia....

CAPÍTOL 1: LA VISITA AL MUSEU
Me’n recordaré tota la vida, de la temporada que vaig tenir el canut dels minairons. Llavors jo era una nena de tretze anys i mig, prima i escardalenca, amb el cabell curt com un bordegàs. Hivern i estiu, anava sempre amb texans i vambes, i els meus peus tenien unes ganes boges de córrer i de saltar. Ja us podeu imaginar que jo estava condemnada a anar a estudi matí i tarda.

La història que ara em disoposo a contar-vos va començar l’últim dia d’escola abans de les vacances de Nadal. A primera hora del matí, ens vam disfressar de pastoret, de marededéu, de caganer i de totes les figuretes que us pugueu imaginar en un pessebre. Vam passar les dues primeres hores cantant nadales i fent el bèstia per les classes.

Després del pati, els del meu curs estàvem inaguantables. Ens tocava Socials, amb la senyoreta Carme. A la pobra dona li fèiem veure la padrina: de tant fer-nos crits. Es va quedar sense veu. Llavors, va agafar el guix i va escriure a la pissarra: “Si feu bondat, us deixaré anar al museu”.

Acte seguit, tots els alumnes de la classe vam fer un silenci absolut, vaig tornar a llegir el que hi havia escrit a la pissarra una, dues i fins a tres vegades per assegurar-me de que els meus ulls no m’enganyaven. I es que la senyoreta Carme era la clàssica professora que sempre es negava a fer sortides perquè deia que els alumnes no les sabíem aprofitar, i només hi fèiem que dolenteries.

La senyoreta Carme va entendre en el silenci que s’havia escampat per tota la classe una resposta afirmativa a la seva proposta d’anar al museu.

Així que ens va dir a tots i a totes que recollíssim les nostres coses i ens preparéssim per a marxar. Jo vaig agafar els meu llibre i la meva llibreta se socials i els vaig guardar a la motxilla, em vaig posar la jaqueta i me la vaig cordar fins a dalt de tot ja que a fora i feia un fred terrible i no volia agafar un refredat. I es que jo, com la majoria de noies de la meva edat, per aquelles dates, estava molt nerviosa, per saber quins serien els meus regals de Nadal.

Jo, els meus companys i la senyoreta Carme vam travessar el passadís amb molt de silenci procurant no destorbar la resta de classes, un cop vam ser al carrer, va quedar ben palesa la nostra alegria en els crits i rialles que fèiem mentre travessàvem el pati, vam sortir a la plaça del poble, un poble típic de terres d’interior, d’uns 400 habitants, a l’estiu hi fa molta calor i a l’hivern hi fa bastant fred, a més no hi ha cap botiga!!!!!, però jo em conformo amb el que tinc i penso que quan sigui gran marxaré a viure a la ciutat.

Vam arribar a davant de l’edifici del museu, un edifici vell i atrotinat al qual li faria molta falta una repintada, el museu municipal normalment estava tancat i només s’obria per a visites concertades, la senyoreta Carme havia sigut la vigilant del museu fins que es va tancar, per això ella hi podia anar sempre que vulgues. Van tancar el museu almenys feia uns cinc anys per la falta de visitants, i és que al museu del meu poble només hi havia una petita col·lecció d’objectes antics que s’havien trobat al poble i a les seves rodalies, del qual en destacava per sobre dels altres un gerro hi havia dibuixat un gall, aquest objecte se l’havien volgut emportat del poble en varies ocasions per portar-lo en un museu més important, l’alcalde feia el que podia perquè no se l’emportessin i de moment els esforços li estaven resultant.

Quan vam entrar al museu, la senyoreta Carme va començar per ensenyar-nos unes monedes medievals que havien trobat al poble, la visita se’m feia bastant interessant, jo no havia estat mai al museu del poble, bàsicament perquè quan el van tancar jo encara era molt petita . A mes del les monedes, la senyoreta ens va ensenyar també antics mapes, cranis, pistoles i armament de totes les èpoques.... Jo em vaig fixar sobretot en el gerro del gall, la senyoreta ens va explicar que no se li ha trobat encara el sentit, el van trobar després d’enderrocar una casa centenària i creuen que data de fa uns 500 anys. Em vaig sentir atreta en varies ocasions per aquell objecte misteriós, m’hi vaig acostar per mirar-lo detalladament: era un gerro de color negre on es veia dibuixat un gall de color daurat. El vaig mirar, per tots els costats, fins que va aparèixer l'Hèctor, el típic company emprenyador que va voler fer moure el gerro perquè jo m’espantés, però la broma li va sortit malament i el gerro va relliscar i va caure al terra, d’ell en va sortir una mena de sorra, que va aixecar una gran pols la qual em va envoltar fins el punt de que no veia res.

CAPÍTOL 2: VIATGE AL PAÍS DELS LIDIOPOTS
Acte seguit, tots els alumnes de la classe vam fer un silenci absolut, vaig tornar a llegir el que hi havia escrit a la pissarra una, dues i fins a tres vegades per assegurar-me de que els meus ulls no m’enganyaven. I es que la senyoreta Carme era la clàssica professora que sempre es negava a fer sortides perquè deia que els alumnes no les sabíem aprofitar, i només hi fèiem que dolenteries.

La senyoreta Carme va entendre en el silenci que s’havia escampat per tota la classe una resposta afirmativa a la seva proposta d’anar al museu.

Així que ens va dir a tots i a totes que recollíssim les nostres coses i ens preparéssim per a marxar. Jo vaig agafar els meu llibre i la meva llibreta se socials i els vaig guardar a la motxilla, em vaig posar la jaqueta i me la vaig cordar fins a dalt de tot ja que a fora i feia un fred terrible i no volia agafar un refredat. I es que jo, com la majoria de noies de la meva edat, per aquelles dates, estava molt nerviosa, per saber quins serien els meus regals de Nadal.

Jo, els meus companys i la senyoreta Carme vam travessar el passadís amb molt de silenci procurant no destorbar la resta de classes, un cop vam ser al carrer, va quedar ben palesa la nostra alegria en els crits i rialles que fèiem mentre travessàvem el pati, vam sortir a la plaça del poble, un poble típic de terres d’interior, d’uns 400 habitants, a l’estiu hi fa molta calor i a l’hivern hi fa bastant fred, a més no hi ha cap botiga!!!!!, però jo em conformo amb el que tinc i penso que quan sigui gran marxaré a viure a la ciutat.

Vam arribar a davant de l’edifici del museu, un edifici vell i atrotinat al qual li faria molta falta una repintada, el museu municipal normalment estava tancat i només s’obria per a visites concertades, la senyoreta Carme havia sigut la vigilant del museu fins que es va tancar, per això ella hi podia anar sempre que vulgues. Van tancar el museu almenys feia uns cinc anys per la falta de visitants, i és que al museu del meu poble només hi havia una petita col·lecció d’objectes antics que s’havien trobat al poble i a les seves rodalies, del qual en destacava per sobre dels altres un gerro hi havia dibuixat un gall, aquest objecte se l’havien volgut emportat del poble en varies ocasions per portar-lo en un museu més important, l’alcalde feia el que podia perquè no se l’emportessin i de moment els esforços li estaven resultant.

Quan vam entrar al museu, la senyoreta Carme va començar per ensenyar-nos unes monedes medievals que havien trobat al poble, la visita se’m feia bastant interessant, jo no havia estat mai al museu del poble, bàsicament perquè quan el van tancar jo encara era molt petita . A mes del les monedes, la senyoreta ens va ensenyar també antics mapes, cranis, pistoles i armament de totes les èpoques.... Jo em vaig fixar sobretot en el gerro del gall, la senyoreta ens va explicar que no se li ha trobat encara el sentit, el van trobar després d’enderrocar una casa centenària i creuen que data de fa uns 500 anys. Em vaig sentir atreta en varies ocasions per aquell objecte misteriós, m’hi vaig acostar per mirar-lo detalladament: era un gerro de color negre on es veia dibuixat un gall de color daurat. El vaig mirar, per tots els costats, fins que va aparèixer l'Hèctor, el típic company emprenyador que va voler fer moure el gerro perquè jo m’espantés, però la broma li va sortit malament i el gerro va relliscar i va caure al terra, d’ell en va sortir una mena de sorra, que va aixecar una gran pols la qual em va envoltar fins el punt de que no veia res.

CAPÍTOL 2: VIATGE AL PAÍS DELS LIDIOPOTS

Un cop la pols es va esvair, em vaig trobar en un lloc on el sol hi tocava amb molta intensitat, per la qual cosa vaig deduir que devíem ser al migdia. Davant meu hi havia un rètol on hi deia: “Benvinguts a Mercat de la Frontera. Porta de Lidiotopolàndia” El país s’anomena oficialment Lidiotopolàndia, però he optat per anomenar-lo “El país dels Lidiopots”, ja que la primera expressió em va semblar molt difícil de pronunciar.

Vaig anar caminant fins entrar a l’interior de Mercat de la Frontera, una ciutat d’uns 25.000 habitants, que com el seu nom indicava, era famosa per el seu Mercat Negre i per el fet d’estar situada al costat de la frontera. Totes les cases de la ciutat i de les rodalies tenien forma i eren iguals que un flam: tenien les parets grogues i la teulada negre com el caramel d’un flam. La gent que passejava per el carrer anaven vestits amb túniques on hi havia dibuixat flams: els homes portaven representats a la roba flams d’ou mentre que les dones hi portaven flams de vainilla . Vaig anar passejant per el carrer del flam (que era l’arteria principal de la ciutat), en aquell carrer hi vaig trobar molts restaurants, i en veure tants llocs per menjar va acabar per agafar-me gana, per dinar vaig escollir: Restaurant Pizzeria: “El gran flam”, el vaig escollir perquè em venia de gust una pizza, però la meva sorpresa va ser el menú:

Un cop vaig haver dinat (he de dir que no estava gaire bo per el meu gust) em vaig endur una altra sorpresa, ja que a l’hora de pagar em van dir que el dinar em costava quinze flamins. Vaig tenir sort que el cambrer era molt simpàtic i em va explicar que el flamin era la moneda del país i que estava a paritat amb l’euro, de manera que vaig poder pagar el dinar amb el bitllet de vint euros que portava al moneder. Com que em devia veure que anava molt perduda, el cambrer del restaurant es va oferir per fer-me de guia durant la tarda.

Jo em vaig interessar per saber més coses d'aquell intrigant país i ell em va explicar que el país dels Lidiopods esta situat al supramón, que és un altre mon que està dins del nostre sense que nosaltres ens n’adonem. També em va explicar que allà tot gira al voltant dels flams. Vam passejar per tota la ciutat, els edificis de flam, les casetes de flam (i es que allà tots els edificis són construïts amb flam en comptes de amb ciment, cosa que provoca que la gent es va menjant la seva casa a poc a poc, i per tant és previsible que les cases s’esfondrin sovint, però ningú no pren mal perquè com que el terra es de flam no es fan mal) l’ajuntament, el museu d’història del flam... Gairebé se m’escapa el riure quan vaig veure que a la bandera del país hi havia representat un flam sobre un fons blau. El cambrer em va explicar també que la capital del país es deia Flamerada i que era a uns pocs quilòmetres de distància. Em vaig fixar en que l’idioma del país, que ells anomenaven flamès, era una barreja entre el català i el francès. Després d'estar una estona passejant, el meu guia va voler que visités el famós Mercat Negre que donava nom a la ciutat. El mercat negre (o mercat noire, en flamès) era un edifici en forma de flam d’unes dimensions gegantesques, el seu interior estava ple de petites botigues on es compraven articles sense pagar impostos. Podria afirmar que el 85 per cent de les botigues eren tallers de flam, on els seus treballadors elaboraven artesanalment els seus flams, els quals tenien una formula secreta diferent per a cada botiga. A la resta de les botigues hi venien coses tan diferents com: caramel per acompanyar el flam, plats per posar-hi els flams... Amb els diners que m'havien sobrat del dinar, i uns quants més que m'havia deixat el meu amic (que per cert es diu Flambert) em vaig comprar una capsa plena de flams!!!!

Vam anar a passejar i vam acabar per anar al Museu d'Història del Flam, la visita que hi vam fer va ser molt interessant, vaig aprendre coses com que els flams eren consumits ja a l'Imperi romà, on els anomenaven “tyropatina”, a més a més, també es van fer molt populars durant l'edat mitjana.

A la sortida del museu, com que ja s'estava començant a fer fosc, el meu amic Flambert em va dir que podia anar a dormir a casa seva i que com que l'endemà, ell no havia d'anar a treballar, em portaria a veure més coses del país dels Lidiopots. Vaig acceptar la seva invitació, i no us imagineu com en va se de divertit, dormir sobre un terra tou, i és que com la resta d'edificis del seu país, la casa del Flambert estava feta de flams.

CAPÍTOL 3: A LA RECERCA DEL MISTERI DE LA VALL

Eren exactament les vuit del matí quan el Flambert, va venir a la meva habitació per despertar-me, durant uns instants vaig estar pensant, fins que vaig recordar-me de el meu viatge d'ahir, de sobte vaig espantar- me pensant el que haurien pensat els meus pares, la passada nit que no havia passat a casa. L'expressió de la cara del meu amic Flambert tampoc no va ajudar a que m'animés, ven al contrari, era mes que evident que ell estava trist i desesperat per alguna cosa, així que no vaig dubtar en demanar-li el que li passava. Ell, entristint encara més la seva expressió, va accedir a explicar-m'ho. Em va explicar que per travessar des del seu món, fins el nostre, o viceversa, fa falta una pols especial, que quan la deixes caure a terra et trobes en l'altre món. Aleshores jo vaig entendre que al trencar-se el gerro, es va despendre pols, que em va transportar fins al país dels Lidiotops. La part dolenta de la història era que segons informes del govern de Lidiotopolàndia, l'esmentada pols especial s'havia esgotat totalment. Tot hi això ell sabia que els seus pares conservaven unes miques d'aquesta pols, segons ell, les suficients per poder tornar a casa.

Segons el que semblava, ens esperava un llarg dia de viatge fins a casa dels seus pares, em va explicar que de Mercat de la Frontera a la muntanya on viuen els seus pares hi ha uns 500 flamòmetres, el que és equivalent a 500 quilòmetres.

Així que tots dos vam pujar al seu cotxe. Allà només existeix un model de cotxe estàndard de color groc com els flams i en comptes de gasolina, funcionen amb crema de caramel, per poder distingir el teu cotxe del d'un altre, t'has de fixar en la matrícula,la del meu amic més o menys era així: “LDP-01735-MF”. LDP volia dir Lidiopotolàndia, 01735 era el teu número d'habitant, i MF era la teva ciutat, en aquest cas Mercat de la Frontera..

Vam tardar uns deu minuts a sortir del centre urbà i ens vàrem situar al que aquí equivaldria a una autovia, he de dir que estava molt ben senyalitzada, i en molt bones condicions. La meva gran sorpresa del dia va ser quan vaig veure un bosc, i es que els arbres eren com un flam on li havien posat un bastó, i l'havien clavat a terra.

Al cap de tres hores de trajecte , vàrem sortir per la sortida 56 en direcció FLAMERADA oest, LA VALL ENCANTADA; nosaltres ens dirigíem a la vall encantada, el Flambert em va explicar que s'anomena així perquè és una vall per on hi passa un riu (per cert, en comptes d'aigua hi raja crema de caramel) i hi succeeixen coses misterioses. Jo li vaig preguntar quines eren aquestes coses misterioses, i ell em va respondre que cada nit els veïns es trobaven la lluna als seus estanyols, en canvi, al matí quan la volien pescar ja no ho era. Vaig quedar tan sorpresa que durant la resta del trajecte vaig estar pensant i rumiant quina podria ser l'explicació d'aquell misteriós fet, em vaig proposar descobrir-ho durant la meva estada a la vall misteriosa.

Vam passar per una vall realment encantadora per la seva bellesa, a més, per mi tenia un valor afegit, arran del misteri que l'envoltava, ja que a mi sempre m'ha agradat jugar als detectius.

Els pares del Flambert vivien en una caseta (o millor dit un flamet) que veiem des de la carretera, també s'apreciaven altres habitatges a poca distància.

Quan vam arribar, els pares del Flambert, el Flambil i la Flamsilva es van mostrar molt sorpresos de la visita del deu fill. Quan els ho vam explicar tot, es vam mostrar molt disposats a ajudar-me. En primer lloc calia buscar a les golfes de la seva caseta per trobar la pols especial, que m'havia de permetre de tornar a casa.

Un cop ja vam haver parlat de les coses més importants, em vaig decidir a preguntar al Flambil,sobre aquell misteriós misteri que donava nom a la vall i que a mi tant m'intrigava. Em varen dir que cada dia al voltant de les vuit del vespre, apareixia al seu estanyol (on hi vivien quatre ànecs), i al de la resta dels seus veïns la lluna. Però quan l'endemà al matí, l'anaven a pescar, ja no hi era. La Flamsilva va explicar que havien visitat la vall un bon munt de savis, científics i estudiosos a la recerca de resoldre un dels misteris més grans del país dels Lidiopots: a més, s'havien publicat centenars de llibres i enciclopèdies que tractaven sobre el tema. Fins hi tot s'havia inventat la professió de llunàtic, que era un científic especialitzat en la lluna, que dedicava les vint-i-quatre hores del dia a intentar resoldre el misteri. Tot això generava encara més intriga en mi.

Tenia moltes ganes de que es fes de nit, però ara eren les sis de la tarda i tocava berenar un bon flam. Durant la resta de la tarda vaig ajudar a en Flambil a buscar les pólvores especials. Les golfes de casa seva eren grans però atapeïdes, estaven plenes de llibres i enciclopèdies que tractaven del misteri de la vall, després de trobar la pols vaig començar a llegir llibres, potser en vaig arribar a llegir 8 o 9, em va sorprendre que tots partien de la mateixa base, però acabaven en tesis ben diferents, un llibre deia per exemple que la lluna es banyava de nit, però com que no volia que la pesquessin, quan es feia de dia marxaven, altres llibres parlaven d'una invasió lenta i silenciosa, ja que cada nit la lluna ocupava un tros més gran del seu estanyols, finalment altres llibres hi veien la reencarnació dels que s'havien mort i que volien prendre el seu últim bany.

Quan me'n vaig adonar, ja eren les nou del vespre, i em tocava sopar, l'última cosa que havia de fer abans de descobrir el misteri que tant m'entusiasmava. De fet jo no tenia ganes de que passes el temps volant, i és que havíem decidit que, l'endemà al matí utilitzaria les pólvores màgiques que m'havia trobat el Flambil per tornar a casa. Però jo en aquell moment no volia pensar en l'acomiadament que arribaria molt aviat.

Quan va arribar l'hora de sopar, una truita de flam, jo no podia estar-me quieta de l'emoció que tenia per descobrir el misteri que envoltava la vall, però ja faltava poc per complaure la meva desesperació.

Eren les deu de la nit quan havent sopat, vam emprendre el nostre trajecte cap a l'estanyol de casa del Flambil i la Flamsilva, quan hi vam arribar, és cert que s'hi veia la lluna a l'interior, com si s'hi estigués banyant, però no era pas la lluna de debò, sinó un reflex de la que hi havia al cel. Durant uns instants, vaig estar dubtant sobre el grau d'intel·ligència del Lidiotops, llavors em vaig girar i vaig veure una mena de científic que prenia les mides de la lluna reflectida a l'estanyol, va ser aleshores quan em vaig decidir a no dir res sobre el descobriment històric que acabava de fer i vaig posar cara de sorpresa, com si allò que acabava de veure era estrany per a mi. Al cap d'uns cinc minuts la senyora Flamsilva va dir que era tard i que havíem d'anar a dormir perquè l'endemà seria un dia dur per tots nosaltres.

Durant tota la nit el capem va anar donant voltes, per una banda, em preguntava com els Lidiopots s'havien complicat tant la vida, inventant teories i escrivint llibres i enciclopèdies sobre una absurditat tant gran; i per l'altra banda estava neguitosa perquè sabia que molt aviat hauria de dir adéu al meu amic Flambert i als seus pares, però jo em mantenia ferma en l'esperança de tornar algun dia.

La Flamsilva ens va llevar a tots a les vuit del matí, llavors, després d'esmorzar vaig parlar amb el Flamert, el qual també estava trist per la meva desapareguda. Jo li vaig dir que algun dia, quan sigués gran voldria tornar a Lidiopotolàndia, per visitar-lo a ell i descobrir més coses del país dels Lidiopots. La seva resposta no va se gaire encoratjadora per a mi, em va dir que segons tenien constància els científics Lidiopots, les úniques pólvores màgiques que quedaven, eren les que estava a punt de fer servir jo per tornar a casa meva, també va afegir que no calia ser pessimista, ja que de fet els Lidiopots no tenien constància de que existissin les pólvores que vaig utilitzar per el meu viatge d'anada. Jo, com que no tenia gaire confiança amb els científics Lidiopots després de l'episodi d'ahir vaig prometre al Flambert que buscaria pólvores màgiques per a tot arreu i que tornaria a visitar-lo algun dia; aleshores ell em va fer un petó i em va donat un regal, un clauer amb un flam, em va dir que anés al pis de baix, on els seus pares m'estaven esperant, va dir que a ell no li agradaven gens els comiats i que no volia veure com marxava. Va ser llavors quan ens vam dir l'últim adéu.

Quan vaig ser a baix i em vaig haver acomiadat del Flambil i la Flamsilva, em van donar les pólvores màgiques, les vaig agafar i les vaig llençar a terra amb força; llavors em vaig veure novament envoltada d'aquell núvol gris i , quan es va començar a esvair...

Va ser una gran sorpresa per a mi veure que havia reaparegut al museu del poble, el que no havia canviat va ser la situació, el gerro estava trencat al terra però no en quedava res de la pólvora que suposadament m'havia transportat cap al país dels Lidiopots. No us podeu ni imaginar la bronca que li va caure a l'Hèctor després de trencar el gerro. I ara a mi em toca buscar més pólvores per poder tornar de viatge al país dels Lidiopots.